Cap.6 Un record dolorós

-Voràs... els meus pares van morir cuant jo només tenia 5 anys i com que la meua germana és gemela meua... també tenia 5. Van morir  en un accident de cotxe... I bé... jo m'en vaig anar de casa per un gran problema en el meu novio i la meua germana... Tot va començar un bon dia de matí...

*Records*
-Potatorta!!! Desperta!!! Vinga, Danny te està esperant en el saló...

-Vaig despertar aceleradament i desorientada- Quèèèè???? Per què no m'has avisat?
-Acaba de vindre...-Va dir la meua germana menejant-me severament.
-D'acord, d'acord, dili que espere un poc... jo vaig a vestir-me... -Em vaig fregar els ulls dos vegades i em vaig vestir ràpidament per a després baixar les escales.

-Hola bonica... Com has dormit? -Va preguntar Danny abraçant-me. Sincerament, aquest xic era el més dolç i guapo que mai havia existit.
-Bé... Què fas ací tan matí?-Vaig preguntar desfent el abraç.
-Que em preguntava si... volies donar un passeig... eh?? -Va agafar la meua mà.
-Clar que si!!!-Vam eixir per la porta mentre em despedia de la meua germana.
-Un moment... tinc que dir-li una cosa a la teua germana... espera'm ací.

Danny va entrar a ma casa i va estar més de deu minuts... després d'esperar tant vaig entrar. No hi havia ningú al saló, així que vaig entrar a la cuina i...

-Que... que feu? -Vaig preguntar asustada.
-Potatorta jo... no!! espera!! No...-Va dir desesperat Danny al vore la meua reacció.
-Que estaves fent!! -Vaig cridar enfadada i descepcionada- Creia... creia... vaig ser una idiota. Una idiota de creure que tu... que tu i jo teniem algo. No... no vull tornar-te a vore.
-Potatorta!!! No...
-Com que no? Te deixe un moment en la meua germana i ja t'has olvidat de mi...-Em van caure llàgrimes. Però no eren llàgrimes de tristesa, eren de porquería, em sentia realment sola.

-I tu? I tu què?- No estava trist... estava enfadat... sense ninguna raó.
-I jo què? Ara vols tindre raó?
-Per què? Per què fas açò? Només era un abraç...
-Clar, un abraç. Un abraç quan jo he entrat, avore que feieu mentre estava fora. Danny... m'arrepentisc... m'arrepentisc d'haver estat en tu... ja estaves estrany desde fa més d'un mes... No... no te vull tornar a vore. Adéu Danny. -Vaig eixir volant en una maleta plena de coses que havia preparat... jo savia que açò passaria tard o prompte.

*Fi dels records*

-Igual... igual tenia ell raó i només era un abraç... -Va dir Fada mirant cap avall.
-Ja...-Vaig suspirar- Ja ho sé... em vaig precipitar, i vaig trencar el que em quedava de la meua familia. Em vaig posar celosa per un abraç... i ara no els tornaré a vore mai. -Vaig alçar jo el cap i vaig somriure- Però... però ara estic millor... Això ja ha passat. Tenim que viure cap avant i no cap arrere. No puc quedar-me aferrada als records...
-Tens... tens raó...-Es va alçar de colp i va somriure.- Mira qui està ací!!! -Va dir girant-se arrere i veient a tres trigèmins amb cada u una personalitat...
-Hola Fada!! -Varen cridar els tres a la vegada.
-Hola!!-Va respondre ella en una gran sonrisa- Mireu, aquesta es Potatorta.
-Hola. -Vaig dir alegrement a la vegada que saludava.

-Yo Chinito, tu sel una fada molt guapal. Un plael sel el teu nou amic. -Se em va escapar una riseta al vore les seues dificultats al parlar.
-Hola jo sóc...-Fada va interrompre.
-Mireu allò!!! Ràpit, correu, no podem permitir-ho!! -Va dir senyalant un...