Cap.11 En busca de la fada de la pota torta

Narra Malpensat:

Després d'estar tot el santíssim matí a casa i no haver pogut eixir a comprar el pa i intentant contactar amb Belleta Merdeta per a vore quan m'ha de dur a Malpensat Jr. perquè sinó aquella bruixa no me'l durà per pròpia voluntat, vaig decidir anar a fer una passetjadeta pel parc.
Em vaig vestir amb una roba adequada per a un dissabte per la vesprada i vaig eixir.

El primer de tot, només eixir vaig anar a la gelateria "Gelats sense enverinar".El primer que vaig fer va ser comprovar si era veritat el que deia el títol. Quan vaig saber que si, vaig agafar una llet merengada XXXXXXXXXXXL  i la paguí.

Per a no anar sol,  com un idiota, vaig anar a buscar companyia. Com Potatorta no estava a casa, vaig suposar que ella i Fada se'n anaren de passeig.
Però no era així perquè aleshores, vaig veure a Fada que venia corre-quita cap a mi:

-Hola Malpensat, has vist a Potatorta???- no em va donar temps ni a saludar-la-
-Ehh,tranki Fada, hola.
-Uii , perdó Malpensat pero ja saps com em pose...
-Bueno, ja està.No , no he vist a Potatrorta, vinc de sa casa i , com no estava havia  suposat que devia estar amb tu.
-Doncs , no se on està. Bueno ja apareixera.
-Vols vindre a passejar amb mi ?- vaig dir-
-OK, anem.

Mentre anavem passejant i parlant d'altres temes , jo el "Adivino Maplensat" sabia que els dos teniem al cap la mateixa pregunta. "On estarà la fadeta dels ________?"

Allà cap a les set, varem trobar a Filòsof. Vam agafar-lo per banda i vam començar a xarrar amb ell. De seguida, ell s'incorporà a la xarreta. Un rato després, Fada va traure el temeta i li va pregunrtar al cocodril si havia vist a Potatorta. Ell  digué:

-És aquella fada amb monyo verd i una pota torta, no????
-Doncs, jo no l'he vist pero Xinito m'ha dit que els seus germans (Osea i Vallero) l'han vist.

-Doncsanem al barri Trigermanis o com se diga a interrogar-los- digué Fada,tant sutil com sempre-

Ens en anarem a aquell barri on vivien els trigènims i la seua família.

Anarem a un carrer on hi havia tres cases:  una estil xinés, una estil modern i una estil antic. Estaven comunicades i en un cartell ficava: Propietat de CHINITO, OSEA Y VALLERO.

Varem tocar al timbre i quasi alhora eixiren dient : konichiguá, oisea tio k pasa? i oii xia ki me molesta??

Els vam preguntar. Contestà chinito:

-Yo no sabel nada de el fada de polta tolta pelo els meus yelmans clec k sil.
-Osea tio, tengo k hacerme la manicura i no puedo contestar.
-Oii xia, si ixa, ixa hada estava caminant fara dos hores o mes per ixe lago qe ni a propet dels malos.

Digueren...

Fada es posa les mans al cap:

- Ahi és on viu Melody!!!
-Sil y ke pasal sil se podel sabel???-digué Chinito-
-Això Fada, que passa que es poses les mans al cap?
-Que Melody i ella no es duen molt be i  li vaig dir que no s'acostara.-Fada-
- i , xiiia,ademés els malvats ixos pioden secuestrala!!!!Oiii xia, quin desastre xia!!- digué Vallero-
-Posem-nos en camí.Crida a Gaduna per a que ella vaja davant amb el seu cavall.-digui-

-Osea tio, yo me quedo.-
-no yelma, yu venil conmigo y con todos-
-¿Y mi manicura y pedicura diarias?-
-No pasal nada , tu te la hacel deslpuels-
-Jolín...-

Fada cridà a Gaduna i quan arriuba tots ens posarem en camí. Procurarem anar pel lloc més ràpid però sempre allunats dels malvats.

Quan estavem arribant al llac, vam sentir una explosió, ens apressurarem quuan en el llac...

Cap.10 En busca de la perla verda

Després de reflexionar un poc el que havia estat passant fins ara, vaig decidir escabullir-me dins de l'aigua. Abans de res, vaig agafar aire per si no podia respirar, però no em va fer falta, podia respirar perfectament. Era prou difícil menejar-se en ixa gran falda, però vaig nadar i nadar fins que vaig arribar al menys, 40 metres de profunditat. La mar hi era blava oscura, no s'hi podia diferenciar molta cosa. S'estava fent de nit.
De sobte, unes sirenes que duien el mateix vestit que jo, em van agafar de les monyiques i em van arrastrar fins al que pareixia ser un castell submarí. Qui eren elles per a fer-me això?

-Eh, eh!! Què feu?-Vaig preguntar alterada.
-Encara que t'escapes, princesa Iris, no podràs saltar-te la teua festa d'aniversari.-Era cosa meua o... M'havien dit "Princesa Iris"?
-Q-Que festa d'aniversari? Què dieu? Em diuen Potatorta, i no sóc ninguna princesa!!
-Clar, clar... aleshores per què vas en una falda de la ceremònia i una perla idèntica, per no dir la mateixa, a la anfitriona?-Va preguntar una de les sirenes.
-No ho sé, m'he transformat...-No podia demostrar res.
-Ja, clar, Iris, ja hi ha prou de bobades. I per què t'has tintat el cabell de color verd? Una princesa deu tindre'l ros, com el duies tú fa apenes unes hores.
-És que jo sóc Potatorta! Sóc una fada i el meu cabell es verd natural!
-No existeix el verd natural, bonica.-Va suspirar- D'acord, deixa les ximpleries per una altra ocasió. Ara cap a dins. -Em van espentar dins del castell en una porta xicoteta que hi havia fora. Era una habitació enorme.

Vaig buscar alguna finestra, però no hi havien.
...
-Per fi he eixit!!-Vaig exclamar quan ja estava fora. -M'ha costat, però ha valgut la pena.

Vaig eixir ràpidament però també silenciosament del castell, i en menys de cinc minuts, hi establia en l'horitzó. Encara tena que trobar a Melody. Vaig estar mirant cap a totes les parts, fins que allà lluny en un extrem de la mar, estava gitada Melody. Estaria dormint? Mira que era vaga... però no. Estava nugada en moltes cordes i al costat tenia una espècie de caragol de mar. Tota asustada vaig intentar llevar-li les cordes, però era inútil.
Per fi va obrir els ulls, i la vaig vore. En un moviment fluixet es va deslligar les cordes i jo em vaig quedar completament asombrada.

-Com ho has fet?-Vaig preguntar.
-Sé algunes coses... que millor no t'ensenye. I... ¿Què fas vestida així?
-N-No ho sé... M'he transformat...
-Oh, oh...-Va negar amb el cap.- Crec que la princesa de les sirenes ha agafat la teua perla, Potatorta.
-I què significa això?
-Que estàs en perill. Les dames d'honor de la ceremònia que té pendent la princesa Iris aniràn a per tú, pensant que eres la que cumplix els anys. I hui no és el teu aniversari, veritat?
-Veritat.
-Doncs ara hi ha que trobar a la princesa. No deu estar molt lluny.
-D'acord, anem.

I ahí em vaig donar cónter de que amb aquesta cua de princesa es nadava més ràpid. Inclús estava guanyant a Melody! Era simplement, increíble.

I allà al fons, en un rincó on mai haguérem buscat... es trobava la princesa submarina del Parc Salvatge.

Cap.9 Per fi, Potatorta descobreix l'identitat de Melody

Desesperada... no la trovaba de cap forma. Vaig vore un racó entre una pedra enorme i una altra que juntes formaven una "u". Vaig... Seure? No sé com dir-ho, les sirenes... podien seure? Bueno, que vaig "seure" entre eixes dos roques i... La meua cua començà a brillar!!! Vaig sentir un sentiment de asfixia, desesperació, agonia... era horrible. Vaig notar dues fortes punxades al cor, quan de moment... No podia respirar baix de l'aigua!! I pujar seria impossible, estava a més de 100 metres de profunditat. Vaig notar com algú m'agafava de la mà i em pujava ràpidament a la superfície. La meua cua seguia brillant i... em vaig quedar inconcient.
...
Vaig despertar. Seguia sent sirena... però estava en una illeta al mig del res. No vaig ni obrir els ulls, però vaig saber que seguia sent sirena gràcies al meu cabell llarg. Vaig sentir uns gemecs que provenien de molt prop. No vaig obrir els ulls fins que vaig identificar la veu.

-No pot ser... He matat a la fadeta!!-Gemecava desesperada Melody. La vaig mirar i li vaig dedicar una sonrisa.

-Per fi veig algo de sentiment en tú... Per què plores? -Li vaig preguntar deixant reposar el meu pes en els braços.
-N-No plore. -Va dir talladament.
-Vinga ja, Melody, ja estarà bé de eixes tonteries. -Encara que jo només tinguera 12 anys, sempre havia sigut molt llesta.- Ara... ens presentarem adecuadament i em diràs com tornar a ser fada.
-D'acord.-Va suspirar. No podia ser... La sirena "not'arrimesamiperquèsócunabordequetecagues" havia cedit a dir-me qui era?
-Jo em dic Potatorta, tinc dotze anys, sóc nova en el barri, sóc una fada, el meu color preferit és el verd, el meu millor... el meu millor amic es diu Malpensat, odie les mentires... Tens prou?
-Si... Jo em dic Melody, tinc catorze anys...
-Catorze quèèèèèèèèèèè??? -Vaig preguntar extranyada- Creia que eres més jove.
-Doncs no ho sóc. El meu color preferit és el blau, -Va seguir en la descripció- n-no tinc pares... sóc una sirena, tinc la perla blava...
-La perla bava? Què és això?
-Ara t'ho tinc que explicar??-Va preguntar bufant.
-Si, per favor.

-Avore... Totes les sirenes tenen una perla. Lés perles van enganxades al coll en una espècie de collar. Si la perds... pots acabar morta baix de l'aigua. És l'instrument que ens dóna vida per a respirar ahí baix. Tu tens la perla verda. Com ho habràs comprovat, no la tens penjada al coll, per això t'ofegaves allí baix. -Vaig tocar el meu coll. Tenia raó.- Si li dius a un humà o a qualsevol tipus de xic que el vols... et converteixes en pompetes i mors... Açò de viure nadant és complicat.

-I jo...

-Si. Tu ara també et pots transformar en sirena quan vullgues, però... no podràs confessar-li a ningú que t'agrada...

-Però seràs imbècil!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!-Vaig cridar enfadada.

-Tranquila, tranquila. Si descobreixen que eres una sirena sense dir-lis res, podràs confessar-ho, i si et diuen que ells et volen, també. 

-I sense la meua perla... Què faig?

-Esperar. Vaig a baixar per baix de l'aigua i la buscaré. Per res del món et tires a la mar, la teua cua pesa molt, podries ofegarte. Ara descansa ací un poquet.

-Però...-No em va deixar acabar. Es va llançar a l'aigua com un peix.

Vaig sentir com una transformació... La meua cua... Era rosa!! I es va crear com una falda rosa també alrededor... preferia el verd. Quan regresara Melody... li ho diria... però... Tenia una perla rosa al meu coll!! Què faria ara?

Vaig arribar a una conclusió. Tindria que anar a buscar-la.