Cap.10 En busca de la perla verda

Després de reflexionar un poc el que havia estat passant fins ara, vaig decidir escabullir-me dins de l'aigua. Abans de res, vaig agafar aire per si no podia respirar, però no em va fer falta, podia respirar perfectament. Era prou difícil menejar-se en ixa gran falda, però vaig nadar i nadar fins que vaig arribar al menys, 40 metres de profunditat. La mar hi era blava oscura, no s'hi podia diferenciar molta cosa. S'estava fent de nit.
De sobte, unes sirenes que duien el mateix vestit que jo, em van agafar de les monyiques i em van arrastrar fins al que pareixia ser un castell submarí. Qui eren elles per a fer-me això?

-Eh, eh!! Què feu?-Vaig preguntar alterada.
-Encara que t'escapes, princesa Iris, no podràs saltar-te la teua festa d'aniversari.-Era cosa meua o... M'havien dit "Princesa Iris"?
-Q-Que festa d'aniversari? Què dieu? Em diuen Potatorta, i no sóc ninguna princesa!!
-Clar, clar... aleshores per què vas en una falda de la ceremònia i una perla idèntica, per no dir la mateixa, a la anfitriona?-Va preguntar una de les sirenes.
-No ho sé, m'he transformat...-No podia demostrar res.
-Ja, clar, Iris, ja hi ha prou de bobades. I per què t'has tintat el cabell de color verd? Una princesa deu tindre'l ros, com el duies tú fa apenes unes hores.
-És que jo sóc Potatorta! Sóc una fada i el meu cabell es verd natural!
-No existeix el verd natural, bonica.-Va suspirar- D'acord, deixa les ximpleries per una altra ocasió. Ara cap a dins. -Em van espentar dins del castell en una porta xicoteta que hi havia fora. Era una habitació enorme.

Vaig buscar alguna finestra, però no hi havien.
...
-Per fi he eixit!!-Vaig exclamar quan ja estava fora. -M'ha costat, però ha valgut la pena.

Vaig eixir ràpidament però també silenciosament del castell, i en menys de cinc minuts, hi establia en l'horitzó. Encara tena que trobar a Melody. Vaig estar mirant cap a totes les parts, fins que allà lluny en un extrem de la mar, estava gitada Melody. Estaria dormint? Mira que era vaga... però no. Estava nugada en moltes cordes i al costat tenia una espècie de caragol de mar. Tota asustada vaig intentar llevar-li les cordes, però era inútil.
Per fi va obrir els ulls, i la vaig vore. En un moviment fluixet es va deslligar les cordes i jo em vaig quedar completament asombrada.

-Com ho has fet?-Vaig preguntar.
-Sé algunes coses... que millor no t'ensenye. I... ¿Què fas vestida així?
-N-No ho sé... M'he transformat...
-Oh, oh...-Va negar amb el cap.- Crec que la princesa de les sirenes ha agafat la teua perla, Potatorta.
-I què significa això?
-Que estàs en perill. Les dames d'honor de la ceremònia que té pendent la princesa Iris aniràn a per tú, pensant que eres la que cumplix els anys. I hui no és el teu aniversari, veritat?
-Veritat.
-Doncs ara hi ha que trobar a la princesa. No deu estar molt lluny.
-D'acord, anem.

I ahí em vaig donar cónter de que amb aquesta cua de princesa es nadava més ràpid. Inclús estava guanyant a Melody! Era simplement, increíble.

I allà al fons, en un rincó on mai haguérem buscat... es trobava la princesa submarina del Parc Salvatge.