Cap.9 Per fi, Potatorta descobreix l'identitat de Melody

Desesperada... no la trovaba de cap forma. Vaig vore un racó entre una pedra enorme i una altra que juntes formaven una "u". Vaig... Seure? No sé com dir-ho, les sirenes... podien seure? Bueno, que vaig "seure" entre eixes dos roques i... La meua cua començà a brillar!!! Vaig sentir un sentiment de asfixia, desesperació, agonia... era horrible. Vaig notar dues fortes punxades al cor, quan de moment... No podia respirar baix de l'aigua!! I pujar seria impossible, estava a més de 100 metres de profunditat. Vaig notar com algú m'agafava de la mà i em pujava ràpidament a la superfície. La meua cua seguia brillant i... em vaig quedar inconcient.
...
Vaig despertar. Seguia sent sirena... però estava en una illeta al mig del res. No vaig ni obrir els ulls, però vaig saber que seguia sent sirena gràcies al meu cabell llarg. Vaig sentir uns gemecs que provenien de molt prop. No vaig obrir els ulls fins que vaig identificar la veu.

-No pot ser... He matat a la fadeta!!-Gemecava desesperada Melody. La vaig mirar i li vaig dedicar una sonrisa.

-Per fi veig algo de sentiment en tú... Per què plores? -Li vaig preguntar deixant reposar el meu pes en els braços.
-N-No plore. -Va dir talladament.
-Vinga ja, Melody, ja estarà bé de eixes tonteries. -Encara que jo només tinguera 12 anys, sempre havia sigut molt llesta.- Ara... ens presentarem adecuadament i em diràs com tornar a ser fada.
-D'acord.-Va suspirar. No podia ser... La sirena "not'arrimesamiperquèsócunabordequetecagues" havia cedit a dir-me qui era?
-Jo em dic Potatorta, tinc dotze anys, sóc nova en el barri, sóc una fada, el meu color preferit és el verd, el meu millor... el meu millor amic es diu Malpensat, odie les mentires... Tens prou?
-Si... Jo em dic Melody, tinc catorze anys...
-Catorze quèèèèèèèèèèè??? -Vaig preguntar extranyada- Creia que eres més jove.
-Doncs no ho sóc. El meu color preferit és el blau, -Va seguir en la descripció- n-no tinc pares... sóc una sirena, tinc la perla blava...
-La perla bava? Què és això?
-Ara t'ho tinc que explicar??-Va preguntar bufant.
-Si, per favor.

-Avore... Totes les sirenes tenen una perla. Lés perles van enganxades al coll en una espècie de collar. Si la perds... pots acabar morta baix de l'aigua. És l'instrument que ens dóna vida per a respirar ahí baix. Tu tens la perla verda. Com ho habràs comprovat, no la tens penjada al coll, per això t'ofegaves allí baix. -Vaig tocar el meu coll. Tenia raó.- Si li dius a un humà o a qualsevol tipus de xic que el vols... et converteixes en pompetes i mors... Açò de viure nadant és complicat.

-I jo...

-Si. Tu ara també et pots transformar en sirena quan vullgues, però... no podràs confessar-li a ningú que t'agrada...

-Però seràs imbècil!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!-Vaig cridar enfadada.

-Tranquila, tranquila. Si descobreixen que eres una sirena sense dir-lis res, podràs confessar-ho, i si et diuen que ells et volen, també. 

-I sense la meua perla... Què faig?

-Esperar. Vaig a baixar per baix de l'aigua i la buscaré. Per res del món et tires a la mar, la teua cua pesa molt, podries ofegarte. Ara descansa ací un poquet.

-Però...-No em va deixar acabar. Es va llançar a l'aigua com un peix.

Vaig sentir com una transformació... La meua cua... Era rosa!! I es va crear com una falda rosa també alrededor... preferia el verd. Quan regresara Melody... li ho diria... però... Tenia una perla rosa al meu coll!! Què faria ara?

Vaig arribar a una conclusió. Tindria que anar a buscar-la.