Cap.4 Un nou amic

-Mecauen ***... -Vaig tancar els punys en molta força. Estava molt cabrejada.
-Eh, Potatorta... -Vaig sentir una veu d'un xiquet al meu costat. Em vaig girar per a vore'l de front a front. -Què fas?
-Què jo sàpiga no t'he dit el meu nom... -No volia que ara me vinguera el pesat del xiquet este a donar-me la llanda. -Deixam estar, tinc coses que fer.
-No... no... Te dius Potatorta? -Va preguntar tragan-se la risa- Només volia posar-te un apo...
-Calla't, si? Tots no tenim la sort de néixer perfectes. Si em disculpes... -Em vaig impulsar en els talons per volar i anar fins a la gran i més gran cascada d'aigua. Aquest lloc era més que inmens. Hi havien zones on abundava la neu, altres on hi havia passejos amb fulles de colors, altres era estiu, tardor, primavera, hivern... un lloc sense  rellotges.

Per sort, Malpensat, que ara ja no era malpensat, era... era un cregut... la meua cama estava torta, si... i? algun problema? Li havia fet jo alguna cosa per a que em tratara així? No... no lo ho havia fet. Malaint al imbècil de Malpensat, per fi vaig arribar a la gran caiguda de aigua. Estava en el meu plànol, i deien que era... que proporcionava màgia. Igual podria aprendre per a fer més coses, ara que tenia poders... Era enorme... mediria com uns 50m de alta i uns 5 de ampla. Només vaig tocar l'aigua cuan de moment...

-AAAAAA!!!!!!!!!!!!!!! AUXILI!!!- Vaig cridar desesperadament al vore que les meues ales estaven banyades i no podia volar. No hi havia ningú. Açò seria el fi de Potatorta...

...

 Em vaig despertar. Havia sigut un somni? No... les meues ales encara estaven banyades, i jo estava gitada en una gran pedra... algú m'havia salvat la vida. Qui seria? Vaig alçar la meua vista i encara no veia a ningú. I si... I si havia sigut la sirena? I si la sirena m'havia salvat? No tenia ni idea... vaig tornar a intentar volar, pero ni vaig arribar a elevar-me vint centímetres. Encara no, encara no podia. Vaig sentir dos suaus colpets en la meua esquena. Fada? Fada m'havia salvat la vida?

-Hola... estaves inconscient... ja estàs millor?

-Tu... Tu... Tu m'has...

-Eooo!! Per què parles talladament?

-Tu m'has sal-salvat la vida? Jo estava... estava caent per la gran cascada...

-Jo no. Ell si.-Va señalar a... Malpensat!! Malpensat m'havia salvat la vida? El xiquet subnormal que no li importen els demés? Em vaig arrimar a ell i em vaig sentar al seu costat.

-Ho-hola... Estàs millor? -Va preguntar passant-se la mà per la nuca. 

-Has... has sigut tu... després... després de odiate com a ningú...

-No t'anava a deixar morir...

Després de les seues paraules només vaig sonriure i de un moment a un altre vaig exclatar en un inmens llant de llàgrimes sense fi. 

-Per... ¿Per què plores?
-Grà-Gràcies... Ho sent molt... no havera tingut que tratart-te així... espere que em perdones... no sóc qui per a jusgar-te sense saber qui eres... -Vaig torcar les meues llàgrimes bruscament i vaig posar la meua mà davant d'ell- Començem de zero?
-Clar que sí. -Va agafar la meua mà i va fer un moviment indicant que seriem amics per primera vegada.

I bé... açò seria el començ d'una llarga amistat...